Hola queridis!
Quan sentim la Jenn Díaz dir que encara no s’atreveix a començar discursos amb “Estimadis diputadis”, la Bel Olid explicant que ha escrit el llibre Follem! en tercera persona per no utilitzar termes binaris o el “work in progress” de la Lucía Egaña, la seva Musea Arqueológica de Machismo Inmemorial (MAMI), sabem que estem en el bon camí. El bon camí com a col·lectiu de comunicadores feministes.
El cap de setmana passat vam assistir al Crucrucru Primer Festival de Comunicació Feminista que van organitzar les companyes de L’Apòstrof a Can Batlló i que va aplegar un bon grapat d’expertes joves i veteranes, professionals de la paraula oral i escrita, estudiants i… algunes bebés que, ostres, ja s’han de començar a plantejar com parlaran.
I per quedar-nos amb alguna idea (titular llarg) ens quedaríem precisament amb un missatge que va recórrer tot l’esperit super-feminista del dia: la comunicació feminista és una pràctica política i, com a tal, no és tancada. És un procés que provoca, xoca, que desnaturalitza paradigmes anteriors per explorar-ne de nous. Aquests nous paradigmes no són únics, són tan diversos com els feminismes. Les discussions sobre si desdoblar o no, sobre el grau d’impacte que s’ha de crear per aconseguir arribar a uns o altres públics i altres dilemes que van sorgir, només poden confirmar que cadascuna ha de fer el que li surti del —-. Sempre que quedi clar l’objectiu de de-construir el patriarcat a través de les paraules i les imatges. Aquí ens trobem totes.
Per cert, gràcies al Festival vam aprendre un parell de cosetes interessants. Sabíeu què:
– Al poema de Mio Cid ja hi havien desdoblaments?
– La Oye Sherman mola molt com a monologuista?
– Es pot fer un Festival de Comunicació Feminista i petar-ho?
Adéu estimadis.